Shakespeare és Cervantes: va haver-hi un únic autor

 

A l'article anterior, hem vist com una sola persona va poder ser l'autor de les obres sota els noms de Shakespeare i Cervantes. En aquest article veurem com aquesta persona, a més, fou el mateix autor.

Quan afrontem el tema de l'autoria de les obres de Shakespeare i Cervantes, el primer problema esdevé en saber qui fou, perquè cap dels candidats a ser l'autor les van fer; ni els oficials: el Miguel d'Alcalà i el William de Stratford; ni la resta de candidats de la corona britànica, ni la hispana dels Habsburg. Exposaré breument alguns dels motius i tot seguit passarem a les connexions que ens indiquen que som davant del mateix autor.

Al Regne Unit i al món cultural anglosaxó, al llarg dels segles que porten vivint en democràcia, han estat un miler llarg d'acadèmics, llicenciats i doctorats, els que han rebutjat que l'autoria de les obres de Shakespeare correspongués al William de Stratford.

Al Regne d'Espanya, amb pràcticament els darrers quaranta-cinc anys de democràcia solament, i al món cultural hispà, han sorgit els darrers temps veus discordants amb el fet que l'autoria de les obres de Cervantes fos del Miguel d'Alcalà, el candidat oficial.

I és que hi ha una raó molt poderosa que fa inviable que siguin els autors.

Pels amplis coneixements multidisciplinaris transmesos a les seves obres, es pot afirmar que:

- El William de Stratford, no en tenia ni els coneixements ni la formació necessària per fer les obres que se li atribueixen. Hauria d’haver llegit centenars de llibres per fer-les i no hi ha registres que passés per cap escola ni què rebés cap formació. A banda d'això, com vam veure a l'anterior article, fou segur el de la primera signatura seva de les que es conserven, la del judici, que es correspon amb la d'un analfabet. Amb pares analfabets, germanes analfabetes, dona analfabeta i filles analfabetes, la seva signatura encaixa perfectament amb el seu entorn familiar. Cap escriptor de l'època va tenir filles analfabetes.

- El Miguel d'Alcalà, a més de no tenir els coneixements ni la formació necessària per fer-les, mai va tenir els diners necessaris per adquirir tant de paper, ploma i tinta, una bona prestatgeria i lloc per deixar-ho tot; fins a l'hivern de la seva vida no va tenir ni habitatge propi, com bé ens assenyala, entre d'altres, Francisco Álvarez Piñal; afegeix aquest que amb la vida que va portar –que quan no era a la presó, era amunt i avall, rodejat d'espadatxins, truans i mosses de partit (prostitutes)- no va poder llegir els 429 títols que Armando Cotarelo va compilar i menys adquirir-los, els llibres no els regalaven precisament llavors, i alguns títols eren pràcticament inaccessibles. Simplement no és possible que fos l'autor.

Hi ha moltes més raons, però es tracta de fixar postura, no d'omplir de dades d'aquest tema l'article.

A banda d'aquests dos, hi són la resta de candidats, per no estendre'm en aquest apartat us posaré solament dos motius que els descarten a tots: 

Robert Green a Groats-worth of Wit bought with a Million of Repentance (1593) descriu a l'autor de les obres de Shakespeare com un "Upstart Crow" (corb estrany o nouvingut) i cavaller. Cap dels candidats a ser l'autor de les obres era un nouvingut: Edward de Vere havia estat el director del Teatre Reial, a la dècada dels vuitanta, Christopher Marlowe era un dramaturg molt reconegut des de meitat dels vuitanta i Francis Bacon era de Londres. Ens parla d'una única persona i home que reescriu les obres, amb la qual cosa Emilia Bassano, Mary Sidney i la teoria del grup cauen també. Joan Lluís Vives, el candidat de Francisco Calero, feia cinquanta-dos anys que havia traspassat. A més, el 1592, quan ho va escriure En Green, El William de Stratford, l'autor oficial, era de tot, excepte un cavaller. 

The Rape of Lucrece (1594), a aquesta obra, l'autor de les obres de Shakespeare dona detalls d'un quadre de Ticià, "Tarquin and Lucretia", que fou propietat de Felip II de Castella; les dues corones eren enfrontades llavors i no se signaria la pau fins al 1604. Joan Lluís Vives, el candidat d'En Calero, feia trenta anys que havia traspassat quan Ticià el va fer i cap dels candidats britànics a ser l'autor de les obres van poder veure el quadre, En William de Stratford, el Shakespeare oficial, inclòs.

Hi ha altres candidats menors a ser l'autor de les obres de Cervantes, però solament amb la primera signatura que fa en tornar del captiveri a València, al judici en català on fa de testimoni, queden descartats per edat i sexe. A aquest judici també es diu que Cervantes en tenia trenta-dos anys, això torna a descartar al Miguel d'Alcalà, l'oficial, per aquelles dates, en nàixer segons la seva partida de baptisme el 1547, havia de tenir trenta-tres anys.

I després d'aquest petit repàs, o petita repassada, als candidats actuals, passem al tema d'aquest article.

 

VA HAVER-HI UN ÚNIC AUTOR

Hi ha erudits que han manifestat explícitament i implícitament que som davant del mateix autor, així, per exemple: 

Carlos Fuentes, Premi Principe de Asturias, Premi Cervantes, Premi Internacional Don Quijote de la Mancha i Doctor honoris causa per les Universitats de Harvard i Cambridge entre altres reconeixements. Exposà en el seu moment les coincidències entre la novel·la dins la novel·la de Cervantes i el teatre dins del teatre de Shakespeare, la coincidència de l'estructura de les obres de tots dos i la divisió entre trames i subtrames i de diversos detalls com l'aturada de la representació de titelles per part del Quixot i l'aturada pel rei de l'obra que es representa a Hamlet, també va ressaltar les coincidències entre Hamlet i el Quixot i es va fer ressò del què havia dit:

Augusto Monterroso, que "fou el mateix autor". 

Francisco Calero, professor Emèrit i Catedràtic de Filologia clàssica, descriu les coincidències dins el Corpus lingüístic de tots dos. A banda defensar al seu llibre que fou el mateix autor, a una entrevista de ràdio va dir que havia posat a Lluís Vives al seu estudi comparat amb Shakespeare i Cervantes perquè era més conegut pels anglesos, però que ja n'hi havia estudis que relacionaven a Cervantes amb els Servent. 

Francis Carr, a Who Wrote Don Quixote, assenyala els conceptes i les expressions comunes i lligams textuals amb la maçoneria.

I Alfred Von Weber què surt citat a El Pèndol de Focault es manifestà en la mateixa línia, que som davant el mateix autor.

Quan afrontem el tema des del prisma que va haver-hi un únic autor, el primer que hem de tenir en clar és que som principalment davant d'un dramaturg. Cervantes ens diu que va fer 20 o 30 comèdies i, com ben assenyala Cayetano Alberto de la Barrera, va fer-les abans del 1588. I a més va tenir èxit com a dramaturg com així ho manifesten entre altres: Juan Antonio Cabezas, José Montero, president de l'Associació de cervantistes o Javier Campos. Va deixar el 1588 d'escriure com Cervantes, als quaranta anys, havent-hi triomfat a l'imperi dominant de l'època i el 1589 apareix com Shakespeare a Anglaterra com a dramaturg i partícip dels beneficis de la companyia dels Burbage, el 1590 inicià la seva trajectòria amb la trilogia de Henry VI, les dues primeres parts fetes amb Christopher Marlowe el principal dramaturg anglès del moment. Va arribar sobre catifa vermella. Triomfà també a Anglaterra fent 41 obres de teatre en vint-i-tres anys. El 1613 acaba la seva trajectòria en aquest regne i en tornar a la península Ibèrica publicà en quatre anys, de 1613-1617, entre les altres obres, 8 comèdies i 8 entremesos que no el deixen representar.

Som dins d'un context històric el qual es caracteritza per l'enfrontament entre que les dues corones, també per una arribada important a Anglaterra de lliurepensadors i emigrants religiosos. I és en aquest escenari on ens trobem al Shakespeare oficial, el qual no va sortir mai d'Anglaterra, i al Cervantes oficial, el qual no va trepitjar-la mai, de fet els erudits hi són d'acord que no solament no va llegir mai a l'anglès, sinó que fins i tot que no en sabia res de la seva existència. Tot i això, com va ser un sol home qui va escriure les obres, ens ha deixat prou rastres comuns a aquestes que així ens ho indiquen, les dades que us donaré ara són totes corroborades per experts. Així en tenim que:

- Hi ha un munt d'expressions comunes que va deixar a les seves obres com són: una oreneta no fa estiu, un ocell a la mà val dos a l'arbust, les comparacions són odioses o les parets tenen orelles. Com se les podien transmetre el William i el Miguel oficials?, per telepatia? I si és així en quin idioma?

- Com vaig exposar a l'anterior article, El nostre autor en tenia amplis coneixements multidisciplinaris, fou un poliglot amb domini mínim de 9 idiomes: Llatí, grec, hebreu, català, castellà, francès, toscà, portuguès i germànic, l'anglès de l'època era molt germanitzat llavors; als quaranta anys, el 1588, havia fet 20 o 30 comèdies i La Galatea, (1585) i havia triomfat com a dramaturg dins l'imperi dominant de l'època abans d’anar-hi a Anglaterra el 1589. I és amb aquest bagatge i a partir d’aquest any quan fa tota la seva producció impresa que ens ha arribat excepte La Galatea. De 1590 al 1613 fa tota la seva producció en anglès; El Quixot I oficial, que va sortir el 1605; i en tornar a la península, del 1613 al 1617 publicà pràcticament tota la seva producció en castellà: Les Novel·les Exemplars, El viatge del Parnàs, Vuit comèdies i vuit entremesos mai representats, El Quixot II i el Persiles.   

- Va ser un innovador en introduir més de 2.000 paraules i expressions noves a la llengua anglesa i una mica menys de 2.000 a la castellana. 

- Va ser un constructor d'idiomes. Una persona normal utilitza pels volts de 3.500 paraules com vocabulari, un expert en oratòria a la vora de 6.000, ell va utilitzar més de 20.000 en ambdues llengües. 

- l'obra de Cervantes fou majoritàriament traduïda del català, els estudis d'en Jordi Bilbeny així ho certifiquen, per això l'accent d'aquestes és català; a Anglaterra, però, no va ser així, ho va fer ell directament i com ho va fer? Agafant paraules i expressions de tots els comtats anglesos, d'Escòcia i Irlanda i les va introduir a les seves obres, és un anglès d'enlloc i de tot arreu, de tot arreu excepte del comtat de Warwickshire, l'originari del Shakespeare oficial, d'on va agafar molt poquetes. 

- Encara i ser un innovador i constructor de les dues llengües, en ser bàsicament traduïda la seva obra en castellà i no ser natiu de l’anglesa va cometre incorreccions a l'anglès i al castellà, això ho han fet notar un bon nombre d'erudits.

 - Entre 1598 i 1602 els estudiants d'Oxford fan una Trilogia classificant als poetes entre bons i dolents, en Shakespeare surt citat 95 vegades. El 1614 en tornar d'Anglaterra En Sirvent-Cervantes publicà una obra en vers on distingeix també els poetes bons dels dolents. Els títols de la trilogia on els oxfordians ho fan amb ell i amb la resta de poetes anglesos són: The Pilgrimage to Parnassus, The Return from Parnassus, The Return from Parnassus: Or the Scourge of Simony. L'obra on ho fa ell en tornar és El Viaje del Parnaso.

- Harold Bloom, La Casa de Shakespeare, Mario Campuzano o Angel Valbuena entre molts altres el consideren el precursor de la psicoanàlisi. Va detectar les patologies, literaturitzant-les i dramatitzant-les. En Freud ho va llegir i li va donar solució, emprant per això el sistema de relació amb els pacients que va extreure del Coloquio de los Perros de Cervantes i que va desenvolupar durant més de deu anys amb el seu amic Silberstein. La frase preferida d'en Freud és d'un diàleg de Hamlet amb Horacio on és mostra també aquest tipus de relació.

- José Manuel González de la Universitat d'Alacant analitza les seves connexions des del prisma filosòfic i ens diu de tots dos:

• Que ens conviden a qüestionar-nos el que som i vivim, tal com apareixen en la quotidianitat d'existir, on no hi ha certeses ni conclusions definitives.

• Que per a ells la vida, es converteix en ombra errant, mancada de tot significat i sentit i fa referència a aquesta desil·lusió per viure davant un buit existencial immens.

• Assenyala que Els somnis són una font privilegiada d'il·lusió i fantasia, revelant aspectes desconeguts i importants de la vida humana. Ells són la prova més contundent que existeix una altra realitat més enllà de la que arriba a veure els nostres ulls. És a través dels somnis com tenim accés a una altra dimensió que forma part de l'existir humà. Ells possibiliten vivències i experiències diferents, difuminant els límits del real i de l'imaginari.

• Comenta també què presenten l'existència humana com si fos un escenari i que és al teatre on es dramatitzen i exploren els límits entre el real i el fictici o somiat: (A Prospero i don Quixot) actuar, com somiar, els ha possibilitat un major coneixement de si mateixos i del que els envolta.

• I Finalitza dient que tots dos pensen que un demà millor serà possible.

- Una altra característica comuna és la magistral barreja de gèneres que es dóna dins de les seves obres, hi ha prou estudis i experts que ho corroboren.

- Hi ha evidència històrica que era molt conscient de la seva qualitat i transcendència.

- Tant en castellà com a l'anglès ens diu que mai va rectificar ni una línia, hi ha evidència històrica també.

- Va ser un metautor, va utilitzar aquestes tècniques en totes les seves vessants i són adreçades a apropar i ficar l'espectador dins l'obra teatral -meta-drama i meta-teatre- o la novel·la, el Quixot és considerat una meta-novel·la. 

El meta-teatre, que es produeix sempre que hi ha dins d'una obra una certa posada en escena d'una acció autònoma; va ser introduït per ell a l'època a la corona hispana abans que fos usat a Anglaterra i l'acompanyarà durant tota la seva carrera fins a la fi. Molts erudits han trobat correlacions dins del seu meta-teatre en anglès i castellà, i amb aquest i la prosa com Pilar Jodar, Isabel Moreno Garcia, Marcela Beatriz Sosa o Jesús G. Maestro.

Si hi ha un recurs estel dins del meta-teatre, aquest és, sense dubtes, el teatre dins del teatre, que es produeix quan hi ha una representació teatralitzada endins de l'obra pels personatges de l'obra marc i altres d'aquesta fan d'espectadors. Recordem l'obra de teatre que es representa dins de Hamlet.

La utilització d'aquesta tècnica la fa a les obres teatrals: Treballs d'amor perduts, Heny IV primera part, Somni d'una nit de mitjans d'estiu i Hamlet, signades com Shakespeare i al Retaule de les meravelles, als Banys d'Alger i a l'Entretinguda, obres teatrals que signa com Cervantes i també es dóna al Retaule de Maese Pedro dins del Quixot II.

Doncs bé en la utilització d'aquest recurs hi ha un fet diferencial únic, que em fa poder reafirmar que som davant del mateix autor.

Sempre que hi ha una representació teatralitzada endins de l'obra -una obra de teatre dins, teatre dins del teatre- aquesta representació mai arriba a finalitzar, sempre hi ha un factor extern que ho impedeix, això es dóna a totes les obres de teatre signades com Shakespeare i com Cervantes que utilitzen aquest recurs i al Retaule de Maese Pedro, teatre dins la novel·la, al Quixot II.

Els factors externs que fan aturar les obres són:

A Love's Labour's Lost, és l'arribada de l'emissari reial comunicant la mort a la princesa del seu pare, el rei de França.

A Los baños de Argel, és l'arribada al teatre d'un cristià ferit.

A Henry IV, Part 1, és l'arribada del Xèrif.

A El Retablo de las maravillas, és l'arribada de l'agutzil. 

A Midsummer Night's Dream, és el Duc que no deixa que es faci l'epíleg i a l'assaig de l’obra, aquesta s'atura en aparèixer Nick Bottom metamorfosejat amb el cap d'un ase.

A La entretenida, és el desmai de la senyora en creure's que la ficció representada és real.

A Hamlet, és la reacció del rei en veure's desemmascarat per la ficció.

A El Retablo de Maese Pedro, Don Quixot en creure's la ficció de la representació de titelles s'ho carrega tot.

La no finalització de l'obra emmarcada a causa d'un factor extern que ho impedeix és un altre segell d'autor únic, que em fa poder afirmar que som davant del mateix autor.                                                                                 

Hem vist fins ara algunes de les raons, però n'hi ha moltes més, us apuntaré unes quantes perquè són molts els estudiosos i erudits que han dit la seva envers les correlacions, de tota mena, que han trobat entre Shakespeare i Cervantes, sense tenir en compte que són parlant del mateix autor.

Així;
- José Somoza mostrà la seva estranyesa que Shakespeare i Cervantes, "contemporanis, que no es van conèixer ni es van poder copiar, hagin tingut el mateix pensament de posar en contrast la conducta dels homes d'honor i la dels rufians reunits en escenes de violència, vici i desordres de la vida".

- O l'Isaac Asimov què manifestà la mateixa impressió amb les coincidències que va trobar entre don Armado, únic personatge castellà creat per Shakespeare, el 1592 i don Quixot oficialment de 1605.

I hi ha hagut molts altres erudits com:
Alcalá Galiano, Juan Valera, Emilia Pardo Bazán, Anthony David Nuttall, Francisco Rico, José María Ferri, María del Carmen Irles, Andreu Jaume, Harold Bloom, Dario Villanueva, Luis Martínez Zenón, Alfredo Baldovino, Edwin Williamson, Jesús David Jerez Gómez, Brean Hammond, Carlos Arturo Arboleda, Ángel Luis Pujante, Clara Calvo, Roger Chartier, José Ortega y Gasset, etc., etc.

Que han detectat correlacions de tota mena, així ens parlen de:

- De les concordances de personatges i obres. En concret de:

Correlacions possibles (el Quixot I ja s'havia editat)
• Les connexions d’El Curiós impertinent, una novel·leta dins del Quixot, amb Cimbell i Els dos Nobles Cavallers.
• L'obra «Cardenio» de Shakespeare inspirada en la Història de Cardenio una altra novel·leta dins del Quixot.

Correlacions impossibles (el Quixot I i el Quixot II encara no s'havien editat)
• Les connexions entre Hamlet i Don Quixot
• les similituds entre Falstaff i Sancho
• El bufó del rei Lear i el salconduit dels còmics que van dins la carreta de La Mort.
• El final de La Tempesta de Pròsper on s'acomiada de la màgia i de la vida, recordant el final del Quixot. 

- Dels diàlegs i els personatges ressalten les següents correlacions:

• La naturalitat gairebé col·loquial dels diàlegs.
• La brillant alternança entre el discurs cavalleresc, el culte i el col·loquial
• Que els diàlegs del Quixot sense acció es corresponen amb la dels grans nobles de Shakespeare.
• Que és possible imaginar o visualitzar als personatges llegint a tots dos.
• Que els seus personatges semblen sentir com nosaltres.
• I assenyalen que tenen la mateixa visió de la naturalesa, la condició humana, la societat i els valors morals.

- Altres connexions que apuntades són:
• Com "Disseccionen a l'home amb una visió comprensiva i molt àmplia"
• Que són molt crítics contra els abusos del poder i la noblesa i la tendència d'aquesta a esborrar les seves culpes ràpidament.
• El seu realisme.
• El tema de la bogeria com a exploració de la ment humana i símbol de la llibertat artística.
• Correlacions dels bojos cervantins i shakespearians.
• Correlacions en l'ús de l'humor
• La seva visió del xoc entre l'aparença i la realitat, i com el que veiem ens enganya.
• La dualitat del Quixot, que experimentà aleshores la tragèdia i la comèdia i els drames shakespearians.
• El seu catolicisme pagà.
• Que ells ens ensenyen "com canviem i perquè"
• Que dins d'un món misogin, les seves dones: són més lliures i decidides que els homes. També ressalten que hi ha una idea feminista
• Afirmen que són els precursors de Bertolt Brecht, precursor de la dramatúrgia contemporània.

María José Falcón y Tella al seu llibre El Derecho en Shakespeare y Cervantes analitza el dret al Quixot des de diferents vessants;

- Drets i llibertats de les persones, la monarquia, els estats, les Repúbliques, el dret penal, el dret civil, el dret del treball, el dret mercantil, dret tributari, dret processal, dret nobiliari, etc.

Ho compara amb El Rei Lear, El mercader de Venècia i Hamlet.

I acaba titulant el darrer apartat del seu llibre: “Comparació entre els personatges de Don Quixot i Hamlet: ànimes bessones?”

I és que amb totes les correlacions que he dit ara i les que havíem vist abans, ja n'hi hauríem de tenir prou per poder veure que som davant del mateix autor, cap escriptor, poeta o dramaturg contemporani les comparteix totes, alguns poden compartir algunes, però a la que analitzem unes poques queden tots descartats. I en funció de quines agafem de mostra amb una els descartem a tots.

En Jesús G. Maestro, que és escèptic envers el tema de l'autoria conjunta, ens diu que a Hamlet lo sobrenatural ha marcat tota l'obra i que, en canvi, Cervantes desmitifica a La Numància aquesta relació entre els homes i els déus.

Hi ha altres erudits que es manifesten en una altra línia com per exemple, José Manuel González de la Universitat d'Alacant a Lo filosófico como interés radical compartido por Cervantes y Shakespeare. Respecte a aquest tema de lo sobrenatural escriu que per en Shakespeare i Cervantes:

"La realitat no se circumscriu ni limita al que es veu, sinó que hi ha altres realitats més enllà del visible. Lo misteriós i lo sobrenatural formen part de l'existència humana i tenen una influència innegable sobre ella."

Doncs bé, fins i tot en Jesús G. Maestro, va assenyalar una correlació entre Shakespeare i Cervantes, què jo la valoro moltíssim. Ho cito textualment:

"los recursos teatrales que están implicados en los episodios consiguen en el relato del Quijote un objetivo común, que es a la vez un logro y un experimento, y que remite de forma permanente a la esencia de esta novela: la experiencia de un ilusionismo que nunca pierde su relación crítica con la realidad. Sólo he visto algo comparable a este fenómeno en Shakespeare, concretamente en la escena metateatral de Henry IV."

I és aquest fet, de ser a l'únic lloc on ha vist quelcom comparable, el que dóna més valor al dit per ell, per l'immens fons bibliogràfic que domina.

Una característica única més a afegir-hi a les abans esmentades.

A tall de resum del vist fins ara

Som davant d'un autor que:

- Com vaig apuntar a l'anterior article, en tenia amplis coneixements multidisciplinaris, fou un poliglot i als quaranta anys havia fet 20 o 30 comèdies i La Galatea i havia triomfat com a dramaturg dins l'imperi dominant de l'època, abans d’anar-hi a Anglaterra 1589. I és amb aquest bagatge que fa tota l’obra impresa que ens ha arribat excepte La Galatea.

-Tot això li va permetre introduir pels volts de 2.000 paraules i expressions noves i utilitzar més de 20.000 paraules a l’anglès i al castellà i, encara que va ser un innovador i constructor d'ambdues llengües, com que no fou la seva pròpia, va cometre incorreccions.

- En tenim evidència històrica que era molt conscient de la seva qualitat i transcendència i, a més, ens diu que mai va rectificar ni una línia.

- Fou el precursor de la psicoanàlisi.

- Fou el precursor de Bertolt Brecht que aleshores fou el precursor de la dramatúrgia contemporània.

- Va transmetre el seu pensament filosòfic a tota la seva producció literària. Ens mostra la seva visió del xoc entre l'aparença i la realitat, com el que veiem ens enganya, i la realitat del món dels somnis; tractant el tema de la bogeria com a exploració de la ment humana i símbol de la llibertat artística.

- Transmet també la mateixa visió de la naturalesa, la condició humana, la societat i els valors morals. Ens dóna una visió comprensiva i molt àmplia de l'home, sent molt crític contra els abusos del poder i la noblesa, amb el seu catolicisme pagà.

- Mostra connexions a les seves obres:
• El seu realisme.
• Fa als seus personatges sentir com nosaltres.
• La naturalitat gairebé col·loquial dels diàlegs.
• La brillant alternança entre el discurs cavalleresc, el culte i el col·loquial.
• Les correlacions dels bojos cervantins i shakespearians.
• Les correlacions en l'ús de l'humor.
• les connexions impossibles -tots els erudits són d'acord que el Miguel d'Alcalà no va llegir a Shakespeare- entre:
   - Hamlet i Don Armado amb Don Quixote.
   - Fastalff i Sancho
   - El bufó del Rei Lear i el salconduit de la caravana de la mort.
   - El final de la tempesta amb Prospero i el final del Quixot;

- La posada en contrast de la conducta dels homes d'honor i la dels rufians reunits en escenes de violència, vici i desordres de la vida

- Dins d'un món misogin, fa que les seves dones, siguin més lliures i decidides que els homes.

- Crea l'experiència d'un il·lusionisme que mai perd la seva relació crítica amb la realitat.

- Ens va deixar correlacions a l'estructura de les seves obres i la divisió entre trames i subtrames. 

- Va barrejar els gèneres magistralment i va utilitzar expressions comunes en ambdues llengües.

- I amb el recurs de la no finalització de l'obra emmarcada dins l'obra marc, a causa d'un factor extern que ho impedeix, que es dóna a totes les seves obres on surt el teatre dins del teatre o el teatre dins la novel·la al Quixot, ens mostra un autèntic segell d'autor que el torna a fer únic. 

A totes aquestes connexions hauríem d'afegir-hi les vistes a l'article anterior com són, per exemple:

- La seva sexualitat indefinida.
- Que l'àmplia formació jurídica que en té es vegi reflectida dins la seva producció literària amb la creació de metàfores usant termes i procediments jurídics fora de lloc i que a pesar d'haver exercit amb aquests coneixements manifesti tan baixa consideració pels que s'hi dediquen.
- O l'estudi grafològic que ens indica que els escrits de tots dos foren fets per la mateixa mà.

Totes les raons aquí apuntades i més que no he assenyalat, em porten a afirmar que va haver-hi un únic autor de les obres signades com Shakespeare i Cervantes.

Borges, que havia llegit la primera traducció del Quixot a l'anglès, va dir després de llegir l'edició Prínceps del Quixot en castellà de 1605, que l'original de Cervantes sonava com a una mala traducció. De Shakespeare va dir que "és el menys anglès dels poetes d'Anglaterra, que és gairebé un estranger", Thomas  S. Eliot, Premi Nobel de literatura el 1948, referint-se als Sonnets de Shakespeare, va dir que “Aquesta autobiografia està escrita per un home estranger en una llengua estrangera, que mai pot ser traduïda". I Carlos Fuentes, el llorejat erudit i escriptor que hem vist a l'inici va acabar un article amb una frase d'En Borges:

"Per quin motiu ens inquieta tant que el Quixot sigui lector del Quixot i Hamlet espectador de Hamlet?".

 

Següent article d'aquesta trilogia:

Va ser una única persona
Va haver-hi un únic autor
De llengua mare catalana, l'alacantí Miquel Sirvent

 

 

Miquel Izquierdo i Peran

Barcelona 10 d’octubre de 2023

 

Fonts.
Les fonts emprades per fer aquests articles formen part de les més de dues mil fonts bibliogràfiques i multimèdia del meu pròxim llibre, és on sortiran ressenyades.